Entrada a la platea de la revolució

Sembla que la ciutat que fou “rebelde ayer, hospitalaria hoy, heroica siempre” ens vol donar la benvinguda al ritme de la salsa i el son que li són propis mentre passegem pel carrer Heredia, en honor a l’insigne poeta romàntic José Maria Heredia (1803–1839), fill il·lustre de Santiago de Cuba qui acabà els seus dies desterrat per defensar les seves idees independentistes i revolucionàries. Aquí, a la façana de llur casa natal, trobarem inscrits els versos d’Oda al Niágara, en que descriu l’enyorança que sent en veure’s lluny de la seva terra. Potser ajudarà algú de nosaltres a conèixer millor els sentiments d’alguna persona tan estimada, tan propera i de vegades no suficientment compresa... Esperem allotjar-nos a casa d’un familiar, metge de professió, que expliqui com és la vida d’un santiaguer.

Santiago de Cuba ens regala, com cap altre indret de la geografia cubana, història i revolució. Si l’Orient cubà és l’escenari per excel·lència de les guerres independentistes del segle XIX, culminades amb la revolució de 1959, la 2ª capital de la Cuba moderna representa la platea de la lluita insurreccional urbana, el “llano”, suport vital de les guerrilles comandades per Fidel Castro a les muntanyes, impulsada per un dels seus fills més venerats, principal organitzador i estratega de la lluita clandestina del Moviment 26 de Juliol, Frank País, qui amb el suport del seu germà Josué (visitar la Casa Museu de Frank i Josué País) planificaren i executaren magistralment l’atac a l’antiga comissaria de policia de la ciutat, en data de 30 de novembre de 1956 i amb l’objectiu de desviar l’atenció de la prevista arribada del iot Granma a les costes orientals, que per causes alienes arribaria amb 2 dies de retard i neutralitzaria part de l’eficàcia de l’acció, que no el seu simbolisme i irrefrenable impuls, acció executada en un antic edifici colonial convertit avui en Museu de la Lluita Clandestina, on podrem aprendre sobre uns fets històrics crucials per la revolució, inspirats per un personatge assassinat cruelment a trets mentre tractava de refugiar-se de la persecució dels esbirros del dictador Batista al Carreró del Mur de la ciutat. Amb només 22 anys la revolució quedava orfe d’un dels seus millors homes de qui Fidel digué “no saben la intel·ligència, el caràcter, la integritat que han assassinat!”. Precisament, a l’altra banda del carrer del museu, podem trobar la casa on va viure Fidel en la seva etapa d’estudiant a la capital oriental, entre el 1931 i el 1933.

La “Ciutat Heroi” és valedora d’aquest nom arran de les fites anteriors del seu fill il·lustre, Antonio Maceo (1845-1896), el Tità de Bronze, fill de Mariana Grajales i heroi de les 2 guerres d’independència del segle XIX, tan fermament decidit a no acceptar les condicions de la metròpoli en la 1ª amb la protesta de Baraguá (1878), com abnegat en la tasca d’alliberar Cuba d’orient a occident, desembarcant a Playa Duaba, superant la antany infranquejable Trocha de Morón a Júcaro i arribant a la província de Pinar del Río, on trobaria mort el 1896. L’heroi resta immortalitzat amb una magnífica escultura a la Plaça de la Revolució, però per conèixer millor la seva vida serà imprescindible visitar el Museu Casa Natal Antonio Maceo.

La història en majúscules ens espera de nou a la Caserna Moncada, on podrem recordar l’episodi del 26 de juliol de 1953, que dóna el “tret” de sortida a la revolució, justament en el moment en que “semblava que l’Apòstol (José Martí) anava a morir l’any del seu centenari” (Fidel). Els trets de la façana de l’edifici recorden uns fets que podrem rememorar en una visita guiada al museu, escenari on van ser torturats i assassinats nombrosos correligionaris de Fidel després de l’atac, entre ells Abel Santamaría, en un complex que, talment com en el cas de l’antic Campament Columbia de l’Havana, fou simbòlicament convertit en el centre educatiu Ciudad Escolar 26 de Julio, el funcionament i importància del qual també tractarem ens expliquin. Per conèixer més sobre aquests esdeveniments històrics podem apropar-nos a un altre dels centre dels esdeveniments, el Palau de Justícia, que fou pres pel comandament liderat per Raúl Castro en l’intent de donar cobertura a les maniobres del Moncada. En el mateix Parc Històric Abel Santamaría, concretament a l’edifici de l’Escola d’Infermeres, és on Fidel pronuncià, durant el seu judici, el famós discurs “La història m’absoldrà”.

I tants altres llocs interessant per visitar, com la Reial Presó de Santiago de Cuba, construïda sobre els terrenys de l'antiga església de Santa Caterina, primera de la ciutat, el 1845, que en l'actualitat alberga l'Arxiu Històric Municipal i la seu de l'Oficina del Historiador de la Ciutat. La Cada de Diego Velázquez, considerada la 1ª de Cuba del 1522, avui Museu d’Ambient Històric Cubà. La maqueta de la ciutat amb bones explicacions històriques. La Plaça de Mart, on tenien lloc les execucions públiques de molts dels herois revolucionaris del segle XIX per part del govern colonial, honorats avui amb la columna coronada amb el símbol de la llibertat, present també en l’escut del país. I, com no, el Memorial de Vilma Espín, antiga casa d’aquesta heroïna guerrillera i fundadora de la Federació de Dones Cubanes (FMC) que també va presidir. Tot plegat per acabar recordant el discurs de Fidel de l’1 de gener de 1959 a la balconada de l’ajuntament de Santiago de Cuba, al Parc Céspedes, que significava la victòria final de l’exèrcit rebel contra la tirania batistiana, l’inici de la revolució.