Una democràcia participativa. L’Assemblea Municipal del Poder Popular

"Magali LLort, mare de Fernando González, un dels Cinco antiterroristes cubans presos als Estados Unidos, exerceix el seu dret a vot... 25 d'abril de 2010." Text i fotografia presos de www.cubadebate.cu

El 15 de febrer de 1976 el poble cubà es dóna, mitjançant referèndum per sufragi universal entre tots els ciutadans de 16 anys o més, la Constitució de la República de Cuba. Precedida d'un profund procés de participació i discussió popular, la Carta cubana consagra en el pla jurídic el conjunt d'ideals i principis ètics de la revolució de 1959. En aquest marc es configura l'establiment d'un singular, per alternatiu, sistema democràtic que és avui tan desconegut per l'opinió pública occidental, com interessadament ignorat pels mitjans de comunicació de masses que, amb notable eficàcia i extraordinaris mitjans, continuen obstinats a modelar al seu gust.

No anem a descobrir aquí els fonaments històrics d'un procés tan complex com el de la construcció de la democràcia a Cuba. Sí apuntarem en canvi l'essència participativa que, amb les seves virtuts i els seus defectes, la distingeix d'un model de democràcia liberal que, mediatitzada i globalitzada en la seva versió "neo", se'ns imposa com a única possible des del "pensament únic" tan brillantment exposat en el seu dia per Ignacio Ramonet, alhora que es mostra cada vegada més ineficaç. Per això ens permetrem tractar breument d'allò que considerem més genuí de la identificació del poble cubà amb el seu sistema democràtic, l'elecció dels seus delegats del Poder Popular, el més proper als regidors dels ajuntaments del nostre país o representants del nivell local de govern, tot i que a Cuba s'organitzen en demarcacions més reduïdes, les anomenades circumscripcions, mitjançant els anomenats Consells del Poder Popular, forjats a partir de 1986.

Proposats i nominats lliurement en cadascuna de les àrees de la circumscripció, sense cap altra condició que la confiança obtinguda pels seus conciutadans sobre la base dels mèrits professionals i humans assolits, en absència de mediació de partits polítics doncs, trencant dogmes, ser o no membre del Partit Comunista de Cuba (PCC) no determina res en aquest procés, els delegats del Poder Popular són posteriorment elegits, entre un mínim de 2 i un màxim de 8 candidats, tal com marca la llei electoral, per un període de 2 anys i mig, mitjançant votació realitzada per un escrupolós sufragi universal, directe, voluntari i secret. Destaca igualment en aquest procés l'absència de campanya electoral, en ares d'evitar la interacció mediàtica i financera de cap dels tan perniciosos i antidemocràtics per naturalesa poders fàctics que, en les anomenades "democràcies representatives" occidentals, la capitalitzen mitjançant la posterior amortització del seu partit/candidat, quan no partits/candidats. El coneixement d'aquests a la més gran de les Antilles, més enllà de l’insubstituïble factor personal, consisteix en la publicitat de sengles biografies personals i professionals.

Les funcions del delegat del Poder Popular són indubtablement més complexes i profundes que les del seu rol de representant local del poble cubà. Més enllà de la seva obligació d'aportar idees i solucions als problemes i necessitats dels seus veïns, en el marc de les sessions de les Assemblees del Poder Popular, perquè siguin posades a debat i, en el cas, aprovades en el seu sínode, la seva tasca consisteix a garantir el seu correcte desenvolupament i assegurar un impacte d'acord amb les expectatives populars. En contacte permanent amb els professionals de la funció pública i amb els seus conciutadans, aquesta figura té l'obligació expressa de fomentar la seva participació activa en els processos de presa de decisions. El control popular sobre les entitats existents en la seva demarcació marca la pauta de les principals obligacions vinculades a la tasca del representant local del Consell Popular, amb la mateixa intensitat que, recíprocament, els seus veïns li exigeixen periòdicament retre comptes davant de la comunitat que, al cap i a la fi, no nomes l’ha nominat i escollit, sinó que gaudeix del dret de revocació, en cas que aquest defraudi les seves expectatives. 

Tot plegat en un exercici integral de democràcia inconcebible en el marc dels règims capitalistes on, valgui la redundància, el gran capital imposa llei i ordre a costa de trepitjar la no sempre adormida voluntat popular.