El
procés d’actualització del socialisme a Cuba
Aquest article va ser elaborat pels autors del bloc, a petició del periòdic l'Accent, el passat mes d'abril de 2013. Actualment, les dades ja han canviat, de la mateixa manera que ha tingut lloc l'aparició de nous treballs per compte propi permesos per la llei, així com de noves classes de cooperatives no agropecuàries, més enllà de les que ja es destaquen en el present text.
El context
dels canvis
Qui hagi tingut la sort de visitar escalonadament Cuba
durant els darrers 10 anys, haurà pogut visualitzar, de forma més o menys
profunda, una més que interessant panoràmica general de l’evolució del procés
revolucionari socialista iniciat el 1er de gener de 1959, actualment en una de
les fases més decisives. És ben sabut que si hi ha algun país que doni al
viatger l’oportunitat de parlar amb molta gent de diferents edats,
procedències, visions de la realitat, etc. amb total confiança i camaraderia,
aquest és Cuba, on darrerament s’estan produint tot un seguit de canvis
econòmics i socials de tal calat que, per a un petit país bloquejat durant més
de 50 anys per la primera potència mundial, suposen un repte de colossals dimensions
si del que es tracta és de perfeccionar un model que per uns és vist com una
alternativa, però per altres suposa una amenaça al sistema capitalista
dominant.
Voltar per aquesta acollidora illa és adonar-se de quant
s’ha fet en sectors com l’educació, la sanitat, l’esport, en definitiva en tot
allò que té a veure amb els drets de la persona i de la comunitat. Però també
ser conscient de les grans contradiccions amb que s’ha d’enfrontar la revolució.
Hom pot identificar com bona part dels canvis que en el moment present s’estan duent
a terme, van en la direcció del que tanta gent feia temps que deia que havia de
canviar. Racionalitzar plantilles estatals inflades, eliminar gratuïtats absurdes,
legalitzar treballs per compte propi que responen a necessitats de la població
i que l’estat no pot assumir, promoure el treball agropecuari en terres
ocioses, millorar l’economia per incrementar els salaris de la població,
incentivar la cultura del treball, eliminar la doble moneda, etc. Sembla que ha
arribat el moment en que la direcció del país i el conjunt de la població ha
posat fil a l’agulla perquè aquestes demandes es comencin a materialitzar i ho
ha fet en el marc d’un envejable exercici de democràcia participativa
socialista que, com veurem, comença a donar els seus fruits.
Un procés
històricament complex
Però realment, és la primera vegada que es fan canvis a
Cuba? Qui conegui la seva història, diria que no. Ja als anys 80, abans que
comences la Perestroika a la URSS, Cuba havia començat el període de rectificacion de errores y tendencias
negativas, basat en modificar tendències
a copiar el model econòmic de l’URSS i el camp socialista europeu i, per
extensió, en incidir sobre el caràcter nacional d’una revolució molt pròpia.
Per tot el país es va debatre el que no funcionava i el què s’havia de canviar.
En ple Període Especial es van realitzar els parlaments obrers de 1991 i es va
haver d’afrontar modificacions per adaptar-se a la nova realitat, com el decret
llei sobre l’exercici del treball per compte propi que, per tant, no és ni de
lluny nou en un país que, d’altra banda, mai des del triomf de la revolució de
1959 va prohibir aquesta forma jurídica en el treball al camp, per exemple.
Vist que el socialisme cubà sempre ha estat, i ha
aprofundit en ser, autènticament genuí i en constant transformació
revolucionària, ens preguntem el per què d’aquests nous canvis en aquesta nova
situació. Un tret fonamental, com ha destacat el president Raúl Castro, el
trobem en un principi marxista segons el qual socialisme significa igualtat de
drets i d’oportunitats per tots els ciutadans, no igualitarisme, i es ratifica
alhora el principi de que a la societat socialista cubana ningú quedarà
desemparat.
Un procés
políticament democràtic
Feia temps que s’esperava la celebració del VI Congrés
del Partit Comunista de Cuba (PCC), el darrer s’havia dut a terme el 1997. La
situació econòmica de l’illa és prioritària, per la realitat interna i per la
situació de crisi mundial que colpeja amb més força els països subdesenvolupats.
Aquests últims temps s’ha parlat molt dels canvis que hi estan havent a Cuba en
molts mitjans de comunicació. Però quins són realment aquests canvis? Podem dir
que tot aquest moviment polític a Cuba, esdevé en dos parts. La primera és el VI Congrés del
PCC l’abril de 2011, i la segona, és la Conferència Nacional del Partit del mes
de gener de 2012. Durant el congrés, és discuteix sobretot en el pla econòmic.
A la Conferència, és discuteix en el pla polític.
Tot comença el 9 de novembre de 2010, amb la presentació
dels 291
Lineamentos, o Directrius de la política econòmica i social del partit i la revolució, a tota la població de
l’illa, que van ser elaborats després d’una gran discussió del text del discurs
del president Raúl Castro el 26 de juliol de 2007 a Camagüey, on va instar a la
necessitat de canvis estructurals a la societat cubana. Aquestes directrius foren àmpliament
debatudes per la població, a través
dels centres escolars,
de treball, organitzatius, comunitaris, etc i també en les institucions representatives
com l’Assemblea Nacional del Poder Popular. Durant el període que va de desembre
de 2010 a febrer de 2011 es van dur a terme un total de 163.079 reunions, amb 8.913.838
persones participants. Es van realitzar fins a 3.019.471 intervencions, que es van
agrupar en 781.644 opinions. Més de 395.000 opinions van ser acceptades i
incloses a la reformulació de les directrius (3). En una segona fase, aquestes van ser discutides a les províncies
pels delegats del Congrés. Com a resultat, es van presentar 257 propostes sobre
146 directrius. En la tercera fase, les propostes foren portades a VI Congrés
del PCC a través de 5 comissions creades expressament. S’hi van modificar 86
directrius, donant un total de fins a 311 directrius.
En el pla polític, la conferència de gener de 2012 va
anar en la línia de separar d’una vegada per totes el paper del partit del de
l’estat, la necessitat de limitar temporalment els càrrecs, de resoldre vells
hàbits com reunions en horari laboral, superar antics dogmes i criteris
obsolets, acceptar les discrepàncies com a fet positiu i renovador, etc.
Execució,
desenvolupament i evolució de l’actualització del model socialista cubà
Passa sovint que la llei en molts aspectes es veu superada per les transformacions ocorregudes
en l'economia nacional, on el sector no estatal ha crescut de manera molt
ràpida i diversa. No és cap secret en aquest sentit que, com en el cas de les
directrius sorgides del VI congrés del PCC, i l’evolució del marc normatiu no
és altra cosa que la forma de donar compliment amb base jurídica a les
decisions que allí s’hi van prendre, cada cop era més evident el gap existent
entre la legislació nacional i la realitat econòmica i social.
Els canvis en el pla normatiu s’estan duent a terme de
forma gradual, però amb més celeritat del que podria semblar. A mitjans de
2012, per exemple, es proposava l’elaboració d’una nova llei de cooperatives.
Com podíem entendre sinó que la seva constitució només fos possible en el
sector agropecuari? Doncs bé, des del desembre de 2012, 5 noves normes jurídiques estableixen la
creació gradual de cooperatives en més de 200 associacions d'aquest tipus a tot
el país, que abastaran sectors com el
transport, la gastronomia, la pesca,
els serveis personals i domèstics,
la recuperació de matèries primeres, la producció de materials i els serveis
de la construcció. Aquesta forma de
gestió no estatal -considerada preferent davant
de la privada, per ser més social- inclou també la possibilitat d’arrendar
locals i altres béns de l'Estat. Així mateix les modificacions al Decret llei
259, sobre el lliurament de terres ocioses, ja ens apuntaven la decisió
d’ampliar la quantitat d'hectàrees que es cedeixen, així com el temps d’ús de
fruit prorrogable. D’aquesta manera, en el sector de l’agricultura, amb el del
turisme el més important per a l’economia cubana, l’estat ha lliurat 1,4
milions d'hectàrees de terra als camperols des de 2008 (Tiempo de Cuba, 2012).
En un període de només 3 anys i mig, amb l’objectiu d’augmentar la
productivitat al camp, més de 1.495.000
hectàrees de la superfície ociosa que hi havia al principi del procés va ser
lliurada i més del 79% ja havia estat posada en producció (Pedro Olivera,
director general del Centre Nacional de Control de la Terra, del Ministeri de
l'Agricultura, 2012).
El ritme dels
canvis, l’abast del repte, el paper de l’estat i la percepció dels cubans
La diversificació de les formes legalment permeses de
propietat en el camp de l’agricultura ha comportat la ràpida aparició d’uns
176.000 camperols privats i cooperatives, en dades d’inicis de 2013, ha
propiciat el sorgiment de l’entorn de 400.000 treballadors privats o cuentapropistas i ha permès alhora la
creació d’entitats empresarials
estatals, similars als existents en
països capitalistes. Però l'Estat segueix sent el principal ocupador a l'illa,
amb una plantilla de cinc milions de treballadors.
En consonància amb les necessitats i resultats de
l’actualització del model s’ha implementat una de les polítiques més esperades
pel govern de l’estat, una nova llei tributària que inclou 25 impostos que van
entrar en vigor el mes de gener de 2013,
amb la finalitat de dotar a l'Estat de més recursos, indispensables per
mantenir els pilars del sistema socialista a Cuba, com l’educació i la sanitat. Aquesta nova
llei inclou tributs sobre ingressos personals, utilitats, vendes, propietat d'habitatges, utilització de força de treball, transport terrestre i propietat o possessió
de terres agrícoles, entre d'altres. Al mateix temps, Cuba està afrontant un
procés de descentralització administrativa que va molt més enllà de la creació
de nous impostos municipals, doncs es tracta d’incentivar polítiques de desenvolupament local i regional, sens dubte un aspecte clau, del que se n’ha
parlat poc, de l’actualització del model cubà que persegueix objectius centrals
com una major desburocratització d’un sistema endèmicament centralitzat, més
eficàcia i sostenibilitat de les polítiques econòmiques basades en la
proximitat i, principalment, més i millors instruments de democràcia i
participació.
Sembla clar que els canvis en l’economia cubana són
desitjats per la majoria de la població i els primers resultats indiquen que
van en la bona direcció, si bé no sembla haver el mateix grau de consens en les
velocitats. La por a la involució i a arribar a un punt de no retorn és
inevitable que sorgeixi en certs sectors alhora que la impaciència, si bé
comprensible -“tu ja em coneixes, jo sempre veig que això és massa lent” ens
comentava recentment un col·lega de La Habana”- sol ser mala consellera. Tan o
més important que això és saber si les persones que s’han d’encarregar de
dirigir l’aplicació d’aquestes polítiques estan o no preparades perquè els seus
impactes vagin realment en la direcció pretesa en el passat Congres del PCC.
Aquí, el que és innegable són els esforços dirigits en formar els quadres responsables d’una tasca "decisiva per implementar amb èxit les noves mesures", en paraules
del president cubà, incloses en
l'actualització del model econòmic cubà. En conseqüència, els programes dels
Diplomats en Administració Pública i en Direcció i Gestió Empresarial s’han traduït
d’entrada en la graduació de 3.699 alumnes, en dades de finals de 2012, que,
després de culminar el programa d'estudi van defensar treballs finals
vinculats, sobretot, a l'acompliment de les directrius sorgides de la voluntat
popular.
Que les mesures adoptades han generat un increment de la
demanda interna és palès en l’anàlisi d’indicadors com el comportament dels
ingressos derivats del turisme nacional, amb una evolució positiva estimada per
als 2 darrers anys (2011 i 2012) que no deixa lloc a dubtes (Oficina Nacional de Estadística e Informació de Cuba, desembre de 2012). La percepció de la gent
de l’illa és que “el consum intern creix perquè el cubà té més possibilitats
d’augmentar el seu poder adquisitiu i alhora més opcions de consum que
reverteixen en un cercle virtuós per a la demanda interna” ens comentava un
amic personal de la ciutat oriental d’Holguín, estudiós de l’evolució econòmica
del país.
En definitiva, per saber cap a on va la revolució cubana
podem agafar les paraules de l’intel·lectual cubà Darío Machado, autor del
llibre “És possible construir el socialisme a Cuba?”, qui destaca que “no es
poden explicar els principals canvis que s'han observat en la subjectivitat de
la societat cubana de manera aïllada, sense tenir en compte els esdeveniments ocorreguts
en el context regional i mundial” (Darío Machado, 2012). Certament, les dècades
de globalització neoliberal (des dels anys 70 fins l’actualitat), la caiguda de
la Unió Soviètica i, amb ella, de la majoria de sistemes socialistes i l’actual
crisi sistèmica del capitalisme occidental formen part de “l’anàlisi que ha
hagut de fer Cuba per adaptar, i defensar, el seu propi model de socialisme. Cuba no pot, ni vol, competir
amb els nivells, insostenibles, de producció del països capitalistes del nord,
però sí no és capaç de proposar fórmules imaginatives que millorin el benestar
material de la seva població, no en tindrà prou amb la força moral, sempre
indispensable, dels postulats polítics i ideològics que sustenten el model
cubà, com a alternativa.” El camí està traçat, la història l’escriurà el poble
de Cuba, un país en revolució.
Notes a peu de pàgina
(1) Aparició que no és pròpia dels canvis en l’economia
impulsats recentment, sinó dels sorgits per a superar el Período Especial dels
anys 90 i garantir així l’aprovisionament alimentari de la població urbana,
palesant, d’altra banda el caràcter pioner de l’experiència cubana.
(2) Un dels debats interns més recurrents , i profunds ,
sobre l'evolució del socialisme cubà, i del socialisme en general, entès com a
teoria i praxi política, rau en la viabilitat de permetre cert desenvolupament
d'activitat econòmica particular sense comprometre les bases (de manteniment)
d'un sistema fonamentat en la igualtat i la justícia social , com un dels seus
pilars. Deduïm doncs de l'expressió que està àmpliament assumit, i acceptat, a
Cuba , la inevitabilitat que, almenys en les etapes inicials dels canvis
econòmics que s'estan produint en l'actualitat, aquests puguin conduir, com ja
ha succeït d'altra banda durant les dècades immediatament posteriors al Període
Especial, a l'eixamplament de les diferències en ingressos i rendes . Això no
vol dir en absolut que no calgui posar límit a aquestes diferències, de la
mateixa manera que es posa límit , com veurem en aquest mateix escrit, al
desenvolupament de l'activitat particular, tot plegat dins del marc general,
socialista en què ha de tenir lloc.
(3) Com en tot procés
participatiu, més encara en un de les dimensions del que es va abordar a Cuba,
les necessitats del moment marquen les possibilitats, o no, d’afrontar opinions
que requeririen altres marcs per a poder-hi aprofundir. En el menor dels casos,
i així es reflexa amb claredat en els documents emesos, els pronunciaments
podien entrar en clara contradicció amb els principis més essencials del
socialisme. Per exemple, van haver 45 proposicions que apostaven per permetre
la concentració il·limitada de la propietat (Documentos del VI Congreso del
Partido Comunista de Cuba, abril de 2011).
(4) Només cal anar
directament a la font i examinar acuradament la Llei General de Vivenda del
Govern de Cuba que, per exemple, en la seva Disposició Especial Setena,
estipula que “Les cessions de la propietat de l'habitatge i les permutes en què
va intervenir propòsit de lucre, enriquiment o explotació, o amb violació dels
requisits i tràmits disposats en aquesta Llei són il·legals, i els seus autors
podran ser sancionats amb la pèrdua dels habitatges que van ser objecte
d'especulació i dels fons obtinguts en la venda o permuta.
