EL CENTRAL SUCRER PÀTRIA O MORT

Entrada al central Pàtria o mort

Tal i com vam explicar a l'article La ruta pel centre de l'illa, al final vàrem visitar Móron, 35 km al nord de la capital de província, Ciego de Ávila. La visita al central, és obligatòria, ja que sense conèixer la història de la canya de sucre, és impossible conèixer Cuba. El central sucrer, que actualment és un museu, està situat a 3km de Móron, al poble de Pàtria. Aquest tipus de museu, és el segon que es fa a Cuba, només n'hi ha un altre a la província de Santa Clara.

La visita va ser el 15 d'agost, a primera hora del matí. El primer que es veu en arribar al petit poble rural de Pàtria és una antiga locomotora del central. A l'entrada del museu, ens va rebre una dona, antiga treballadora del central, que està tancat des del 2000, durant la reestructuració de la canya de sucre a Cuba. Ella és l'encarregada d'ensenyar el museu, que està en reestructuració, sobretot la teulada, que està en mal estat degut a un huracà.

És molt interessant, ja que visites a les antigues locomotores, el procés que es fa amb la canya i pots entrar a dins de la inmensa xemeneia que té aquest central, on antigament hi sortien els fums de la combustió. A la sala, actualment hi ha una explicació amb fotografies i documents de la historia de la canya.

El museu a més, encara té una locomotora en funcionament, que porta el visitant a través d'impressionants camps de canya fins a Rancho Palma, podent-se fer la idea de la importància que tenia la canya en l'economia del país. A Rancho Palma, és pot fer un dinar típicament criollo, amb el famós "puerco asado".

Si visiteu la provincia, sobretot guardeu un matí per visitar-lo.

La revolució cubana des de la bitàcola

Alternativa Cuba entrevista per a l’Accent, periòdic popular dels Països Catalans que compta amb una edició quinzenal de 4.000 exemplars, 2 protagonistes de la cada cop més nombrosa comunitat illenca de “bloguers en defensa de la revolució”, que recentment celebrava la seva primera trobada a nivell nacional i que, amb una presència tan o més important en altres plataformes de les anomenades xarxes socials, en particular Twitter, ha pres consciència de representar una escletxa, potser ja la més potent*, de transmissió de la realitat cubana, una perspectiva del país caribeny ben allunyada dels interessats tòpics i clixés que continuen inundant els mitjans de comunicació de masses capitalistes.

“Va ser un moment molt oportú per a intervenir, col·laborar, compartir, unir criteris, per fer la crítica revolucionària i constructiva, aquesta que en aquests moments és tan necessària”. Ras i curt, així definia Raisa Martín, editora del periòdic digital Solvisión de la província oriental de Guantánamo, Cuba, i administradora del bloc La Guantanamera, el I “Encontre de Bloguers Cubans en Revolució”, celebrat a la Universitat de Matanzas Camilo Cienfuegos durant els passats 27 i 28 d’abril de 2012**, amb la participació de més de 60 bloguers d’arreu de l’illa caribenya, una experiència “plena de vida, de provats reclams, sinceres respostes, coratge, valentia. Un lloc on ningú va manar callar ningú, on qui va parlar, va dir el que pensava, va suggerir idees, va propiciar el debat”, tot plegat en el marc d’una iniciativa que promet continuïtat perquè “va ser útil, valedora, susceptible a canvis, com la vida mateixa”.

En un “context de guerra mediàtica permanent”***, la periodista cubana no dubta en anar directe a l’arrel de la qüestió i denunciar aquelles persones que “reben diners per entrar a Internet i comentar sobre tot tipus de materials entorn a la revolució cubana”. Ho fa “des d’aquest espai, molt petit i personal, on publico sobre vivències personals, articles sobre Guantánamo, la meva ciutat, el Guantánamo real, cubà, més enllà de la base naval dels EEUU en territori robat”. Actualment es calcula que podrien interactuar a la xarxa de l’entorn de 1000 blocs administrats per autors cubans que, amb diferents interessos i al voltant de múltiples temàtiques****, conflueixen en el compromís de defensa de la revolució, ja sigui des de la pràctica periodística o bé com a simples aficionats, molts d’ells amb materials de gran qualitat***** que no dubten en difondre hàbilment mitjançant altres canals de comunicació 2.0, amb especial dinamisme des de Twitter. Tot plegat, assolint l’objectiu d’haver obert una escletxa gens menyspreable de lluita contra el que Martín descriu com “una agressió permanent, perquè senzillament no hi ha debat en busca de la veritat, sinó una tergiversació de la realitat cubana a l’exterior y aquesta veritat de Cuba és la que ens correspon defensar als bloguers revolucionaris”, punt en que coincideix amb Norelys Morales, a l’hora de destacar que “qualsevol anàlisi seriós ha d’implicar no aïllar-se del context, al qual sumaria un altre component, les campanyes mediàtiques contra els habitants de l’illa. Els blocs arreu del món són vigilants dels mitjans”. No són paraules buides responen a l’experiència d’haver tingut “la singular oportunitat d’haver fet notícies que han donat la volta al món i d’haver sentit, en la pròpia persona, el rigor del terrorisme mediàtic que arriba a qualsevol qui faci un periodisme que no compleixi disciplinadament les matrius d’opinió de les transnacionals de la informació, en particular sobre Cuba” i continua “amb totes les insatisfaccions que tinc amb el periodisme vist de manera general a l'illa, no s'ha de perdre de vista que els mitjans cubans tenen la missió de respondre a la immensa majoria del poble que no vol capitalisme, ni neoliberalisme, i sí que aposta per una societat més humana i justa.”

I és que precisament en un moment d’intens debat intern sobre el paper dels mitjans de comunicació a Cuba, Morales, periodista i escriptora natural de Santa Clara que confessa obertament el seu “amor per aquesta professió”, autora del bloc Islamía i impulsora al mateix temps de l’espai de trobada Blogueros y Corresponsales de la Revolución, s’atreveix a sentenciar, des d’aquesta privilegiada situació, que “el millor periodisme avui s’està fent a la blogosfera, a pesar de les limitacions tecnològiques*******”, al mateix temps que, lluny de fer el joc a aquells qui tracten de desacreditar-los amb l’etiqueta d’”oficialistes” del govern revolucionari, una “sobirana estupidesa que no m’esforço en desmentir”, opta per fer sentir l’orgull d’escriure “lliurement del tema que indiqui la meva consciència que pertany al meu poble, poble que ha donat lliçons de resistència i generositat dignes de les d’una epopeia”. D’aquesta manera, la trobada de Matanzas va suposar “un moment de tall, de veure el que s’havia fet... una mostra representativa de blocs consolidats i d’altres que comencen”, una oportunitat alhora per trobar-se i encetar “un diàleg horitzontal y democràtic” amb la voluntat de reforçar alhora el valor de compartir “aquest imaginari socialista” que Morales no dubta en destacar com a denominador comú del fenomen bloguer que va fer possible l’encontre que “esperem celebrar novament l’any vinent a la ciutat de Santa Clara”. 

Que hi ha vida més enllà del que ens expliquen les “transnacionals de la informació” ho demostra el periodisme crític i compromès que, com no podia ser d’altra manera, és més que mai una realitat en un país en revolució, un país on, tal com destaca Raisa Martín “hi ha defensors de Cuba que han convertit les seves bitàcores en veritables mitjans de premsa”. Certament, és més que probable que els “bloguers cubans en revolució” reunits a Matanzas representin avui un molt més ric i nodrit encara espai d’avantguarda del periodisme produït a l’illa. Tot plegat sense deixar de precisar el sentit d’amplitud i complexitat que descansa en la raó de ser del moviment bloguer cubà doncs, tal com s’afanya a concloure l’editora guantanamera “no penso que els blocs hagin aparegut per a suplir qualsevol mitjà de premsa, parlem de coses completament diferents, els mitjans de premsa ofereixen materials en diverses sessions per als gustos dels consumidors, diguem-ne articles sobre educació, cultura, esports, política, el bloc és quelcom més privat, més petit... molt personal, els blocs ofereixen al món aquesta mirada més personal de Cuba”. Una mirada que sorgida precisament de la inquietud de “fer i administrar el meu propi mitjà de premsa, un repte que sentia havia d’assumir. Així veia la llum La Guantanamera, projecte que recentment ha assolit els cinc anys de vida i que pren el seu nom per ser el primer fet per una periodista de la més oriental de les províncies cubanes”. Orgull més que merescut. 

En un país on “trinxeres d'idees valen més que trinxeres de pedres”, estem convençuts que el seu autor, José Martí, considerat per tots els cubans l’’”apòstol de la independència”, reconegut “autor intel·lectual del Moncada” pel mateix Comandante en Jefe, Fidel Castro Ruz, desitjaria llarga vida a la xarxa a projectes com els de Norelis Morales i Raisa Martín, de Guanahacabibes a Punta de Maisí, passant per Santa Clara i Guantánamo, tot donant la benvinguda a iniciatives com la dels joves universitaris de La Joven Cuba, propostes totes elles que han contribuït a fer de “la blogosfera cubana un lloc de confluència que tenen totes aquelles persones que en aquesta illa defensen Cuba des de qualsevol espai, sota qualsevol nom, qualsevol professió”, persones que no posen en venda la seva llibertat, que ni diuen “una mentida, ni em paguen per propalar un enunciat, ni deixo que coartin la meva llibertat personal i social”, en definitiva, persones que, individualment i col·lectiva, defensen els ideals de la revolució des d’on faci falta, també des de la bitàcola.

.....................................................................................

* Potencial que els altaveus informatius del capital han intentat repetidament minimitzar, quan  no desacreditar, malgrat no l’hagin pogut ocultar, fet que contrasta amb el fervor amb que s’ha impulsat i patrocinat, en aquest cas des de dalt, un moviment com aquest en sentit contrari. A finals de 2010  un “cable” aconsellava al Departament d’Estat dels Estats Units d’Amèrica (EEUU) ”Pensem que la jove generació de dissidents no tradicionals... pot desenvolupar un paper a llarg plaç en una Cuba post-Castro” (Jonathan D. Farrar, 18 de desembre de 2010). L'administració Obama ha aprovat milionaris fons dirigits a fomentar els “cibermercenaris” a l'illa amb l’objectiu de difamar sobre Cuba a través de les tecnologies de la comunicació, així com conformar plataformes digitals dissenyades expressament per evadir el control de l'Estat cubà. El mateix diari The New York Times publicava el mes de juny del 2010 que la Casa Blanca lidera un esforç global per crear una Internet a l’ "ombra" o "Internet  en una maleta", així com sistemes de telefonia mòbil per a "dissidents", amb l'objectiu de "minar governs incòmodes..."

** La trobada fou convocada “pels joves administradors de La Joven Cuba.

*** El bloqueig de més de mig segle que els EEUU continuen practicant impunement contra Cuba va molt més enllà de l’esforç, tan criminal com infructuós en la consecució dels objectius a que respon, per ofegar l’economia del país i les condicions materials de la seva gent. També és un bloqueig tecnològic i de la informació que sens dubte ha aconseguit, amb molta més eficàcia que l’anterior, traslladar a gran part de l’opinió pública mundial una visió parcial, deformada i totalment estereotipada de la realitat del país i de la revolució en el seu conjunt.

**** Malgrat les dificultats per trobar fonts fiables de recopilació de bitàcores que responguin a aquest patró, val la pena estar atents a la tasca de recopilació que des de per Blogs Cubanos, s’està duent a terme en l’actualitat, un important treball d’inventari mogut pel repte de “llistar 1000 blocs que presenten la realitat cubana de forma amable o mitjançant la crítica constructiva i no toquen solsament temes d’actualitat política, sinó que parlen de cultura, d’educació, etc.”

***** La trobada de Matanzas va reunir una mostra sociològicament molt completa de creadors de bitàcores, temàticament diversificada. Poc després de l’encontre i vist en retrospectiva, Blogazo por Cuba, difonia la reflexió que “malgrat aparentment Cuba compta amb una blogosfera relativament jove, sí que podem dir que està constituïda per persones preparades, plenes de desitjos d’escriure, d’explicar les seves experiències, de mirar els processos que ens envolten amb una òptica capaç de dir-ho tot pel seu nom i alhora criticar el que es considera mal fet...”

****** Lluny d’esquivar un debat de tal calat, Raúl Castro Ruz, Primer Secretari del Partit Comunista de Cuba (PCC) i President dels Consells d’Estat i de Ministres, aborda de ple, en el discurs de clausura de la Primera Conferència Nacional del Partit celebrada a La Habana els passats 28 i 29 de gener de 2012, la tasca de “promoure una major democràcia... afavorint que les discrepàncies siguin assumides amb naturalitat i respecte, incloent als mitjans de comunicació de masses”, afegint que “és necessari incentivar una major professionalitat entre els treballadors de la premsa... superar actituds simuladores i oportunistes sorgides, a l’empara de la falsa unanimitat i el formalisme, en el tractament de diferents situacions de la vida nacional”. 

******* En la línia de la nota a peu de pàgina número 3, els EEUU han impedit sistemàticament l’accés a la banda ampla als habitants de l’illa, dany que en l’actualitat s’està pal·liant parcialment fent arribar el cablejat de fibra òptica per mar des de la República Bolivariana de Veneçuela, fet que desmunta de cap a peus l’estès tòpic de desinformació que pretén fer-nos creure que el govern cubà censura l’accés a Internet als ciutadans del seu país. Res més lluny de d’una realitat que, paradoxalment, és provocada per aquells qui la denuncien.

.....................................................................................

Entrevista completa a Norelys Morales

Entrevista completa a Raisa Martín

“Cienfuegos es la ciudad...

Que más me gusta a mi” cantava el bàrbar del ritme, Benny Moré, gran entre els grans enmig de la més que rica història musical cubana, nascut a pocs quilòmetres d’aquesta bellíssima ciutat coneguda com la Perla del Sud, concretament a Santa Isabel de las Lajas on, com a Cienfuegos, es celebra cada 2 anys al mes de setembre un Festival Internacional de música que porta el seu nom, del que no podrem gaudir per dates, potser sí veurem passar el seu carnaval...

Declarada Patrimoni Mundial de la UNESCO el 2005, de forta empremta francesa, Cienfuegos és una ciutat peculiar, construïda enfront una de les badies naturals més fabuloses del Carib i del planeta. Alhora és una urbs plena d’història, amb diferents períodes que s’entrecreuen i que de ben segur advertirem tot passejant, del Passeig del Prado, el més de Cuba d’aquest tipus i perfecte per observar el dia a dia dels seus habitants, al Malecón de la badia per entroncar, després d’ensopegar amb l’estàtua del seu artista més afamat, al barri de Punta Gorda, antany poblat per les classes més nobles i les cases més luxoses, viu retrat del període d’excessos especulatius amb el producte estrella de la colònia i neocolònia, el sucre, etapa batejada com a “la dansa dels milions” de 1920 que acabaria desembocant en una de les crisis econòmiques més greus de la història moderna de Cuba, ens sona la música? Amb anterioritat no obstant, el volum del negoci sucrer ja s’havia desplaçat cap a l’oest, especialment al voltant de Matanzas, a causa dels incendis i estralls provocats pels mambís en la 1ª Guerra d’Independència (1868-1878). Cienfuegos en canvi presenta avui una notable activitat industrial, aprofitant la seva base naval i el tractament de productes derivats de la pesca que es distribueixen arreu de l’illa. Precisament on s’ubica avui el Museu Històric Naval és on el mes de setembre de 1957 un grup de joves ex-oficials vinculats al Moviment 26 de Juliol mitjançant els contactes realitzats amb l’heroi de la lluita clandestina de Santiago de Cuba, Frank País, es rebel·laren contra el dictador Fulgenci Batista, acció que fou brutalment sufocada i que podem recordar amb una visita al museu i també anant a la Necròpolis Tomàs Acea, on hi ha ubicat un monument en recordatori. Finalment, podem arribar a través de la badia, en ferry, fins al Castell de Jagua, que quan va ser acabat el 1745 per contrarestar els atacs dels pirates dels segles XVI i XVII era la 3ª fortalesa en importància del país, després de les de l’Havana i Santiago de Cuba.

Més enllà de la ciutat, sense oblidar contemplar, i si és possible visitar el Teatre Tomás Terry, on havia actuat la famosa ballarina russa Anna Pavlova (1888–1931), podem fer una excursió per El Nicho, al Parc Natural de Topes de Collantes de la Serra de l’Escambray, on es troben natura i història, important la darrera que podem admirar, ja fora de la serra i de camí cap a Santa Clara, a Cruces, on el 1895 tingué lloc una de les batalles més crucials de la 2ª Guerra d’Independència (1895-1898), l’anomenada “batalla del mal temps” en que Antonio Maceo i Máximo Gómez infligiren una severa derrota a l’exèrcit espanyol. Hi ha un obelisc commemoratiu, ubicat en un bonic parc colonial, que ens recorda tal efemèride. D’aquí a Santa Clara, i què dir de Santa Clara... Deixarem que el nostre company de bloc, qui hi restarà més temps que qui us escriu, ens ho relati de tornada...

Descobrint Guantánamo i la Ruta Martiana

No és aquesta una de les parades habituals del turista. Nosaltres som viatgers i aquest és una motiu afegit perquè la visita ens faci una especial il·lusió. Ens interessa descobrir racons nous i el caràcter de les gents de Cuba, particularitzat en cadascuna de les seves regions, viles i ciutats. Aquesta ha acollit enguany i per mèrits propis les celebracions del 26 de juliol, Dia de la Rebel·lia Nacional que desitgem un any proper tenir la sort de compartir, en el marc d’uns animats actes realitzats en una de les millors places de la revolució de l’illa, la Plaça Mariana Grajales, objecte d’una més que obligada visita.

La idea és allotjar-nos a casa d’uns familiars compartir el nostre temps amb una bona companya bloguera amb qui recentment hem col·laborat, fet que sens dubte ens permetrà descobrir l’ànima d’aquesta ciutat que, més enllà de la identificació que el foraster sol fer erròniament amb la vergonyosa base naval, que l’Esmena Platt de 1901 va permetre el govern dels Estats Units robar a Cuba, i que continua sent objecte de les més atroces barbaritats contra la humanitat per part de l’imperi (el Museu Municipal de la ciutat guarda una interessant col·lecció d’objecte, documents i fotografies relacionades amb el tema), compta amb una població enèrgica i orgullosa de la seva història, estretament relacionada amb una arrelada cultura diferenciada que ha donat al món un estil propi musical, el Son-Changüí que, a diferència del Son nascut a Santiago que té la seva evolució a l’Havana amb l’afamada Salsa, ha conservat la seva puresa i trets locals. De fet, la ciutat compta actualment amb bons establiments d’oci que, com la Casa de Changüí, ens permetran conèixer de primera mà els seus ritmes més característics. Tot plegat, sense oblidar fer un bon recorregut per conèixer els principals monuments i símbols de la ciutat, potser amb l’ajuda de la Oficina de Monuments i Llocs Històrics.

Si el temps i el transport ens ho permet, la fam d’aventura i coneixement ens ajudarà a recórrer almenys una part de l’anomenada Ruta Martiana per Imías, que evoca el desembarcament de José Martí a Platgeta de Cajobabo en l'inici de la 2ª Guerra d'Independència (1895-1898), on hi ha un esplèndid monument commemoratiu i un gran cartell que il·lustra l’efemèride de l’11 d’abril de 1895. Juntament amb Máximo Gómez i altres expedicionaris, sabedors del setge permanent que els preparava l’exèrcit colonial, inicien una ruta que avui és sender històric i passa per Imías, San Antonio del Sur, Manuel Tames, Guantánamo i Niceto Pérez. Tot plegat sense oblidar refrescar-nos per alguna de les magnífiques platgetes que banyen el litoral caribeny, especialment, en sentit contrari a la ruta, entre Platja Yacabo i la mateixa Platgeta de Cajobabo. Cercarem l’ajut dels vilatans i potser la d’un bon guia. L’aventura està servida...

A les portes de la història i la Sierra Maestra

"El combate de El Uvero: Allí la insurrección se cubrió de gloria"

A través de la carretera del litoral caribeny que surt de la part occidental de Santiago de Cuba, cercarem el mitjà de transport més adient que ens permeti recórrer els 98 quilòmetres que ens han de portar a El Uvero, important enclavament històric ubicat a la costa sud de la Sierra Maestra on, el 28 de maig de 1957, “la guerrilla va arribar a la majoria d’edat” en paraules d’Ernesto Che Guevara, en una emocionant visita al primer poble pres per qui es destacarien com els millors combatents de l’aleshores incipient exèrcit rebel, en un combat a vida o mort contra la maquinària militar de la dictadura de Batista. Entre les peces que en són testimoni, els 2 camions vermells que els rebels requisaren a l’enemic i el monument dedicat a aquesta decisiva batalla. Si tenim temps, recorrerem els prop de 45 quilometres restants per arribar a La Plata, on mesos abans, el 14 de gener de 1957, les primeres tropes rebels acampaven per iniciar, la matinada del 17 de gener, el primer enfrontament directe contra les forces del règim. El Museu de La Plata així ho testifica.

Ens quedarem amb les ganes de repetir l’experiència de la ruta per la Comandància de La Plata i tampoc hi haurà temps, en aquesta ocasió, d’abordar, en una impressionant caminada que enllaça les rutes que surten de l’Alto del Naranjo, a la província de Granma, amb la de Las Cuevas, encara a la costa meridional de la província de Santiago i molt a prop de La Plata, fins a arribar al Pico Turquino. Ho deixarem per a la propera ocasió.

Entrada a la platea de la revolució

Sembla que la ciutat que fou “rebelde ayer, hospitalaria hoy, heroica siempre” ens vol donar la benvinguda al ritme de la salsa i el son que li són propis mentre passegem pel carrer Heredia, en honor a l’insigne poeta romàntic José Maria Heredia (1803–1839), fill il·lustre de Santiago de Cuba qui acabà els seus dies desterrat per defensar les seves idees independentistes i revolucionàries. Aquí, a la façana de llur casa natal, trobarem inscrits els versos d’Oda al Niágara, en que descriu l’enyorança que sent en veure’s lluny de la seva terra. Potser ajudarà algú de nosaltres a conèixer millor els sentiments d’alguna persona tan estimada, tan propera i de vegades no suficientment compresa... Esperem allotjar-nos a casa d’un familiar, metge de professió, que expliqui com és la vida d’un santiaguer.

Santiago de Cuba ens regala, com cap altre indret de la geografia cubana, història i revolució. Si l’Orient cubà és l’escenari per excel·lència de les guerres independentistes del segle XIX, culminades amb la revolució de 1959, la 2ª capital de la Cuba moderna representa la platea de la lluita insurreccional urbana, el “llano”, suport vital de les guerrilles comandades per Fidel Castro a les muntanyes, impulsada per un dels seus fills més venerats, principal organitzador i estratega de la lluita clandestina del Moviment 26 de Juliol, Frank País, qui amb el suport del seu germà Josué (visitar la Casa Museu de Frank i Josué País) planificaren i executaren magistralment l’atac a l’antiga comissaria de policia de la ciutat, en data de 30 de novembre de 1956 i amb l’objectiu de desviar l’atenció de la prevista arribada del iot Granma a les costes orientals, que per causes alienes arribaria amb 2 dies de retard i neutralitzaria part de l’eficàcia de l’acció, que no el seu simbolisme i irrefrenable impuls, acció executada en un antic edifici colonial convertit avui en Museu de la Lluita Clandestina, on podrem aprendre sobre uns fets històrics crucials per la revolució, inspirats per un personatge assassinat cruelment a trets mentre tractava de refugiar-se de la persecució dels esbirros del dictador Batista al Carreró del Mur de la ciutat. Amb només 22 anys la revolució quedava orfe d’un dels seus millors homes de qui Fidel digué “no saben la intel·ligència, el caràcter, la integritat que han assassinat!”. Precisament, a l’altra banda del carrer del museu, podem trobar la casa on va viure Fidel en la seva etapa d’estudiant a la capital oriental, entre el 1931 i el 1933.

La “Ciutat Heroi” és valedora d’aquest nom arran de les fites anteriors del seu fill il·lustre, Antonio Maceo (1845-1896), el Tità de Bronze, fill de Mariana Grajales i heroi de les 2 guerres d’independència del segle XIX, tan fermament decidit a no acceptar les condicions de la metròpoli en la 1ª amb la protesta de Baraguá (1878), com abnegat en la tasca d’alliberar Cuba d’orient a occident, desembarcant a Playa Duaba, superant la antany infranquejable Trocha de Morón a Júcaro i arribant a la província de Pinar del Río, on trobaria mort el 1896. L’heroi resta immortalitzat amb una magnífica escultura a la Plaça de la Revolució, però per conèixer millor la seva vida serà imprescindible visitar el Museu Casa Natal Antonio Maceo.

La història en majúscules ens espera de nou a la Caserna Moncada, on podrem recordar l’episodi del 26 de juliol de 1953, que dóna el “tret” de sortida a la revolució, justament en el moment en que “semblava que l’Apòstol (José Martí) anava a morir l’any del seu centenari” (Fidel). Els trets de la façana de l’edifici recorden uns fets que podrem rememorar en una visita guiada al museu, escenari on van ser torturats i assassinats nombrosos correligionaris de Fidel després de l’atac, entre ells Abel Santamaría, en un complex que, talment com en el cas de l’antic Campament Columbia de l’Havana, fou simbòlicament convertit en el centre educatiu Ciudad Escolar 26 de Julio, el funcionament i importància del qual també tractarem ens expliquin. Per conèixer més sobre aquests esdeveniments històrics podem apropar-nos a un altre dels centre dels esdeveniments, el Palau de Justícia, que fou pres pel comandament liderat per Raúl Castro en l’intent de donar cobertura a les maniobres del Moncada. En el mateix Parc Històric Abel Santamaría, concretament a l’edifici de l’Escola d’Infermeres, és on Fidel pronuncià, durant el seu judici, el famós discurs “La història m’absoldrà”.

I tants altres llocs interessant per visitar, com la Reial Presó de Santiago de Cuba, construïda sobre els terrenys de l'antiga església de Santa Caterina, primera de la ciutat, el 1845, que en l'actualitat alberga l'Arxiu Històric Municipal i la seu de l'Oficina del Historiador de la Ciutat. La Cada de Diego Velázquez, considerada la 1ª de Cuba del 1522, avui Museu d’Ambient Històric Cubà. La maqueta de la ciutat amb bones explicacions històriques. La Plaça de Mart, on tenien lloc les execucions públiques de molts dels herois revolucionaris del segle XIX per part del govern colonial, honorats avui amb la columna coronada amb el símbol de la llibertat, present també en l’escut del país. I, com no, el Memorial de Vilma Espín, antiga casa d’aquesta heroïna guerrillera i fundadora de la Federació de Dones Cubanes (FMC) que també va presidir. Tot plegat per acabar recordant el discurs de Fidel de l’1 de gener de 1959 a la balconada de l’ajuntament de Santiago de Cuba, al Parc Céspedes, que significava la victòria final de l’exèrcit rebel contra la tirania batistiana, l’inici de la revolució.

Una incursió per la Ciutat dels Parcs

Així és coneguda la vila d’Holguín, on tindrem la fortuna de retrobar-nos amb un dels nostres millors amics a l’illa, en Rubén, qui ens tornarà a acollir a casa seva com ja va fer aquell meravellós l’estiu del 2007. Esperem doncs tornar a compartir aquelles interessantíssimes xerrades vespertines amb aquest home experimentat, culte i afable com la ciutat sencera, la que va veure néixer el General Calixto García, qui la va recuperar juntament amb Las Tunas i Bayamo durant la 2ª Guerra d’Independència (1895 – 1898). Record immortal d’aquesta contesa i de les que la precediren són les antigues casernes de La Periquera, avui Museu Provincial que entre altres objectes valuosos amaga la Destral d’Holguín, pertanyent als pobladors anteriors a la conquesta espanyola, i una espasa que sembla ser va pertànyer a José Martí. Famosos són els setges amb que els exèrcits mambís atacaven els colonitzadors refugiats rere les seves parets, en una ciutat eminentment revolucionaria on la peculiar cúpula i campanar de l’Església de San José es convertiren en una perfecte torre de vigilància per als herois de la independència.

Visitarem la seva Plaça de la Revolució, on retrem homenatge a les cendres del seu il·lustre general, així com cadascun dels seus grans parcs, com el dedicat a Calixto García, on destaca el seu ambient i també l’art deco del Teatre Comandant Eddy Suñol, amb una programació que prèviament valdrà la pena consultar, en una ciutat cultural que compta amb una bona Biblioteca Álex Urquiola i, sobretot, amb el millor centre de la Unió d’Escriptors i Artistes de Cuba (UNEAC) on potser podrem gaudir d’alguna de les seves vetllades literàries, musicals o teatrals al seu pati exterior. De la cultura a la natura, procurarem descobrir el seu entorn i divisar així magnífiques vistes de la ciutat i els seus parcs, un cop superats els 465 escalons de la Loma de la Cruz.

Abans d’allunyar-nos de la província holguinera, mirarem de fer una visiteta a la seu del Festival Internacional del Cine Pobre, al pintoresc poble de Gibara que va enamorar el seu promotor (2003), el cineasta Humberto Solás, mentre hi rodava molts anys abans, el 1968, la pel·lícula Lucía. Més enllà de visitar el centre d’aquest peculiar esdeveniment cultural, el Cine Jiba, la proposta consistiria simplement en passejar pels seus carrers i contemplar la vida quotidiana de les seves gents.

La ruta pel centre de l’illa

Punt de partida Santa Clara, referència cultural i escenari imprescindible dels seguidors de les petjades d’Ernesto Che Guevara. I 2 opcions de ruta que es concretaran en funció de les possibilitats que ens permetin els factors temps i transport.

El triangle Yaguajay, Jobo Rosado y el Parc Nacional de Caguanes és un entorn adobat per combinar història i ecologia. L’empremta d’un altre mite revolucionari, Camilo Cienfuegos, té el seu santuari a Yaguajay, escenari d’una de les batalles, com la de Santa Clara, més decisives de la revolució, pocs dies abans de la victòria final, forjada també en els paratges naturals de la Serra de Jatibonico. Coneixerem una de les experiències d’èxit menys conegudes de la revolució, la “gestió de recursos” aplicada en un paratge ecològic perfectament conservat com el de Caguanes. D’allà a la bonica estació de ferrocarrils de Morón, on podem optar per visitar la central sucrera Patria o Muerte i descansar a la zona dels cayos observant la bellesa del Parc Natural El Bagá, nou exemple de desenvolupament sostenible promogut pel govern cubà. Si tenim temps, podem optar per fer la ruta descrita per Ernest Hemingway, als Jardins del Rei, o bé arribar fins a Playa Pilar.

Haurem de dirimir-nos entre optar per viatjar en tren, ja sigui mitjançant la ruta principal, i la millor, oferta pel denominat Tren Francès que va des de L'Havana fins a Santiago de Cuba, passant per Matanzas, Santa Clara, Ciego de Ávila, Camaguey i Las Tunas, com a través de rutes secundàries, probablement menys fiables en quan a horaris, malgrat més interessants en preus i per conèixer i compartir experiències amb els viatgers nacionals. La ruta pel nord que passa per Yaguajay, no obstant, ens obligaria a agafar transport privat, cosa que haurem d’estudiar, així com també alguna de les rutes organitzades per Ecotur. L’alternativa és viatjar en les línies d’autobusos de Viazul, seguint la ruta de Santa Clara a Ciego de Ávila i Camaguey.

Morón i els seus incomptables llocs d’interès també es poden abordar doncs des dels 35 km en tren que la separa de Ciego de Ávila, la capital d’aquesta província central, amb més temps per fer una parada en algun dels punts testimoni de la Trocha que arriba fins a Morón (i que també alcança la part sud fins a Júcaro), construïda pel govern colonial espanyol per evitar que la 1ª Guerra d’Independència (1868 – 1878) anés més enllà de l’Orient cubà. Prèviament, Ciego de Ávila ens brindaria el millor dels museus provincials de l’illa, amb importants elements que ens recorden l’esmentada Trocha però també la cultura i religions afrocubanes, així com les nombroses festes i tradicions regionals que són pròpies d’un poble i una ciutat orgullosa, que ha fet un important esforç per recuperar les particularitats de la seva història, com podem comprovar al Parque Ciudad, un dels punts imprescindibles de visitar. També resulta interessant observar El Boulevard, el principal eix comercial que, probablement com en el cas de Bayamo, ha de marcar les pautes del dinamisme econòmic buscat en el procés de canvis impulsats per la societat i el govern cubans.

Fet i fet, ja som a Camaguey, declarada patrimoni de la humanitat per la UNESCO i ciutat natal de personatges de la talla de Carlos J. Finlay, Nicolás Guillén i l’heroi revolucionari del segle XIX Ignacio Agramonte, artífex de la 1ª Constitució de Cuba, la de Guaimaro, ciutat opció de visita per conèixer les vides de lluitadors incansables com la independentista i abolicionista Ana Betancourt. Visitarem el Museu Casa Natal d’aquest personatge a qui Silvio Rodríguez va dedicar la cançó “El Mayor”, així com també les del científic i del poeta, que avui agrupa els estudiants de musica de la ciutat que arriben al seu Institut Superior d’Art. Una ciutat que descobrirem a través de la seva Oficina de l’Historiador, ubicada a la bonica i menys visitada Plaça del Carmen, on intentarem descobrir els secrets d’aquest projecte ramificat arreu del país, més enllà de la riquíssima història que ens amaga la molt particular arquitectura colonial de la ciutat. Tot plegat, no hauríem de deixar de visitar el Mercat de Agropecuari de Hatibonico i el Parc Ignacio Agramonte. Si no ens acostem als cayos anteriors, i ens queda temps, podem optar per relaxar-nos al quasi verge Cayo Romano, on la pesca comercial és prohibida per les autoritats en el seu afany conservacionista, arribant des de la ciutat sucrera de Brasil, en un dels viatges que també organitza l’empresa turística Ecotur, amb l’alternativa de poder disfrutar de la 2ª barrera de corall més important del món (després de la d’Austràlia) ubicada a Playa Santa Lucía, paradís del submarinisme. Tota una aventura.

Els secrets de Trinidad

Enorme tasca la de conservació i restauració d’aquest territori meridional de la zona central de Cubà. Patrimoni Mundial des de 1988, el centre històric de la ciutat de Trinidad juntament amb el Valle de los Ingenios són una nova proba d’un model de turisme molt allunyat del binomi “sol i platja” que no és fruit de la casualitat, sinó de molts esforços dirigits en revaloritzar la història i convertir-la en “arma” de desenvolupament integral i sostenible, en la línia del projecte de la Oficina de l’Historiador de l’Havana que està en ple procés d’expansió arreu de les més emblemàtiques ciutats cubanes. Esperem conèixer alguns dels inacabables secrets que ens guarda Trinidad i l’antiga vall sucrera, sense oblidar-nos de Sancti Spiritus, que ens pot guardar més d’una sorpresa agradable...

Entre els secrets de Trinidad, la Plazuela Real del Jigüe, on hom explica que aquest fou el primer emplaçament en que l’”apòstol dels indis” Fray Bartolomé de las Casas oficià la 1ª missa a Cuba. Però la petjada més visible d’aquesta terra és la de la seva època d’esplendor, amb el Valle de los Ingenios, a principis del segle XIX, testimoni i víctima de l’ira desfermada per les guerres d’independència que també posaven al descobert la fragilitat d’un sistema basat en l’esclavitud i el monocultiu, que la revolució de 1959 posà fi en una terra que va haver de lluitar contra el terrorisme contrarevolucionari, com prova el monument a una de les seves víctimes, el professor Alberto Delgado i el conjunt natural de la Sierra del Escambray. Abans, a Trinidad, podrem visitar el Museo Nacional de la Guerra contra Bandidos i la Casa de los Mártires, amb objectes de la odissea africana que la lluita internacionalista va portar els millors fills de Cuba a alliberar Angola i el sud del continent contra el jou de l’Apartheid.

Participació i autogestió al Centre Félix Varela

Imatge presa de http://enelclavo.wordpress.com/

Va ser tot cercant la recomanació d’un professor de la Universitat Comunista dels Països Catalans, enmig d’una més que interessant conversa sobre experiències de desenvolupament i aprofundiment del socialisme, d’on va sorgir la possibilitat de conèixer el Centre Félix Varela de l’Havana, Cuba. Venint d’una persona que ha passat 5 anys de la seva vida a l’illa, de 1989 a 1994, els anys més durs de l’anomenat “període especial” en que el país havia de decidir com afrontar la sobrevinguda caiguda del camp socialista, la recomanació no és qualsevol cosa. Fet i fet el socialisme cubà ja havia realitzat una important temptativa de replantejament a través de l’anomenat “procés de rectificació d’errors i tendències negatives” iniciat l’abril de 1986, origen del sorgiment d’aquesta institució que cerca “repensar el socialisme des d’una perspectiva cubana”. 

Tot plegat esperem gaudir del privilegi de conèixer de primera mà com s’ha desenvolupat, en quin punt es troba i quines són les perspectives de futur d’una experiència d’empoderament col·lectiu per a la consecució d’objectius que promoguin l’ètica, la cultura de la pau, la perspectiva de gènere i la sostenibilitat del sistema, entre d’altres. Per fer-ho, aquesta organització no governamental organitza concursos, seminaris, tallers, cursos i altres accions de formació i capacitació, realitza i divulga publicacions i vídeos, realitza projectes de col·laboració amb altres institucions i organitzacions, etc. mitjançant un model de gestió col·lectiu, participatiu, autogestionat i localista que es fonamenta en la missió estratègica de “promoure l’enfocament ètic humanista amb perspectiva de gènere en la cerca d’alternatives per al desenvolupament sostenible a Cuba”. En seguirem parlant...

Versalles: Rumba i revolució al cor de Matanzas

Fotografia presa de lajovencuba.wordpress.com 

Curiositats de la història, la toponímia d’aquest populós i pintoresc barri de la ribera nord del Yumurí recorda al viatger els orígens aristocràtics amb que les classes acomodades de principis i mitjan segle XIX, descendents de colonitzadors francesos que poques dècades abans fugien de la revolució antiesclavista d’Haití, evocaven així l’antiga residència de la monarquia gal·la a París. El Versalles de Matanzas, en canvi, és també la història de les anomenades cofradías o cabildos afrocubans, formades per antics esclaus lliberts que donarien lloc a un dels gèneres musicals més afamats de tots els temps, la rumba, per allà pels voltants de 1890, escassos anys després de l’abolició de l’esclavitud (1886). Idèntic enclavament on, més de mig segle més tard, tindrien lloc les lluites de les classes obreres i populars a l’hora de prestar una important ajuda per derrocar la tirania batistiana i construir la naixent societat revolucionària.

En la nostra visita podrem observar els efectes dels desenvolupament urbanístic propi de l’època daurada del comerç del sucre, amb les primeres parcel·lacions formades per cases nobles construïdes a l’entorn del Quarter de Santa Cristina, que després de la revolució es converteix en Centre Escolar Mártires de Goicuría, en un procés similar al de Ciudad Escolar Libertad de L’Havana.

Ens interessarem pels orígens i desenvolupament actual d’allò que el gran antropòleg cultural Fernando Ortiz descrivia en “Las cuatro culturas indias de Cuba“ que, amb el seu trencador concepte de transculturació redefiniria el procés de formació històrica de la nacionalitat cubana. Actualment diversos cabildos continuen funcionant a Matanzas i ja fa temps que aquestes associacions van començar a revalorar llur excepcional cultura africana que, com els cabildos Iucumís de Versalles juntament amb d’altres nascuts als barris mariners de Matanzas i també de l’Havana, fan palesa llur riquesa i evolució a través dels seus característics ritus sagrats i en el ritme dels seus tambors.

Així mateix, passejarem per un emplaçament es convertí en un dels centres de la lluita insurreccional contra la dictadura militar de Batista. La seva tradició combativa cristal·litza en la dècada de 1950 amb accions de sabotatge per facilitar el desembarcament del Granma i de suport a la vaga general del 9 d’abril de 1958, poc abans del triomf de la revolució, lluites originades al barri obrer sorgit en aquesta època sota el nom de Reparto Dubrocq, en referència als terrenys propietat de l’acabalat crioll Miguel Dubrocq durant el segle anterior.

Cuba 2012, un nou viatge per la història i la revolució

Avui reiniciem el nostre periple per Cuba, en un nou viatge per la història i la revolució en que els administradors d’aquest espai (autor ho és tothom aquell qui s’animi a entrar i compartir el seu coneixement, consells, opinions... amb els seus comentaris) exposarem la nostre idea de traçat durant aquest estiu, concretament entre principis d’agost i els primers dies de setembre. Des d’ara fins la nostra partida cap a l’illa, anirem descobrint els detalls de cadascuna de les estacions del viatge que plantegem a continuació. 

El nostre itinerari comença a la capital de l’illa, L’Havana, per tot seguit fer escala a la ciutat heroica de Santa Clara, que va veure arribar el Che Guevara i el triomf de la revolució. D’allà directes a la redescoberta Camagüey, on el Plan Maestro de la Oficina de l’Historiador està realitzant una enorme labor, tot plegat per donar la volta per la Yaguajay de Camilo, sense perdre de vista la Sierra de Jatibonico. Continuarem per traçats més explotats pel turisme convencional com Trinidad i el seu Valle de los Ingenios, alhora que reviurem alguns dels episodis més dramàtics en la defensa d’una revolució cubana acabada d’encetar i gaudirem de la ciutat que més agradava aquell “bárbaro del ritmo” anomenat Benny Moré, Cienfuegos. 

En una 2ª fase del viatge, tornem a passar per Santa Clara de camí cap a Sancti Spiritus, Ciego de Ávila i novament Camagüey, per entrar directament a l’Oriente cubà visitant la ciutat que dóna nom a l’himne nacional de Pedro “Perucho” Figueredo, Bayamo, terra bressol de Carlos Manuel de Céspedes, pare de la pàtria. D’allà a la sempre heroica Santiago de Cuba en ruta cap a Guantánamo on de ben segur ens esperen grans sorpreses, tantes com en la ruta “de alto Cedro para Marcané” que tan agradava cantar a l’enyorat Compay Segundo.

Finalment, tornem a l’Havana per continuar la nostra aventura, perfecte lloc base des d’on arribar a emplaçaments com Cárdenas, la ciudad de las banderas, que va veure néixer personatges de la talla de l’històric líder estudiantil José Antonio Echevarría, tot plegat per arribar a Matanzas, altrament dita “l’Atenes de Cuba” per la seva vitalitat cultural i un passat marcat per la canya de sucre i un període d’esplendor material igualment comparable al de l’auge del sistema de producció esclavista, sense oblidar endinsar-se el que el temps ens permeti per la ruta que en altre temps feren els mambises, la que marcà Maceo, amb la seva Columna Libertadora per culminar la invasió d’orient a occident fins a Mantua, província de Pinar del Río, sense desperdici de fer una breu i merescuda parada relaxant a la fascinant vall de Viñales...