Festa de Cuba 2012. Santa Coloma de Gramenet

Publicat el 29/07/2012 per CaptainPopis

El dissabte 28 de juliol es va celebrar a Santa Coloma de Gramenet la diada nacional de Cuba. Cada any, les entitats de solidaritat amb Cuba de Catalunya agrupades a la plataforma contra el bloqueig Defensem Cuba organitzen la celebració del 26 de Julio, que commemora l'inici de la Revolució cubana.

Per al poble cubà, el 26 de juliol és una data transcendental, doncs suposa el començament de la transformació cap a una societat justa, igualitària i independent.

L'origen de la celebració d'aquesta diada prové de l'assalt al quarter Moncada, situat a Santiago de Cuba, el 26 de juliol de 1953, emmarcat en la lluita contra el règim tirà instaurat pel Coronel Fulgencio Batista amb el cop d'Estat del 10 de març de 1952.

Enguany, el Casal d'Amistat amb Cuba José Sánchez i la Brigada Julio Antonio Mella van ser els encarregats d'organitzar la celebració aquest esdeveniment a Santa Coloma de Gramenet.

L'acte es va realitzar al Parc Europa a l'alçada del carrer Dr. Ferran.

Al matí es va poder gaudir d'activitats per als més petits i d'una xerrada sobre les
aportacions de la Revolució Cubana, seguida per un dinar popular. A la tarda es va realitzar una Xerrada sobre la Alianza Bolivariana para América - ALBA i una mostra de cultura catalana i cubana.

A la nit hi va haver un sopar cubà i un espectacle per celebrar el trentè aniversari del Casal, concloent amb un concert de Los Barrankillos i punxa discs.

El Casal d'Amistat amb Cuba José Sánchez, amb 30 anys d'història, continua creant projectes de cooperació i solidaritat amb Cuba. Alguns dels eixos fonamentals del seu treball són l'enviament de material de difícil accés per a Cuba, per culpa del bloqueig dels EEUU i la difusió de la realitat de la societat cubana, distorsionada per la majoria de mitjans de comunicació.

Publicat el 29/07/2012 per CaptainPopis

#Gtmoen26 #Cubaen26

Publicat el 26 de juliol de 2012 per VideosCubaHoy

I Fidel va entrar a L'Havana

I el poble de Cuba certificava així que això, sí companys i companyes, el què estava succeïnt era una revolució, no un cop d'estat com haurien volgut aquells desitjosos de veure com l'efervescència revolucionària d'aquells dies victoriosos hagués estat simplement això, efervescència. Certament era molt més que això, eren molts anys de lluita, més enllà del so de la campana de La Demajagua d'aquell 10 d'octubre de 1868, i vindran sens dubte moltes més efemèrides per celebrar que aquests 53 abrils que fa de l'entrada del Comandante en Jefe, Fidel Castro Ruz, a la capital cubana per escombrar els lacais de l'antic règim i entregar al poble el que és del poble, la seva independència i llibertat.

Prova de la fortalesa i dinamisme de la revolució cubana són les seves principals organitzacions de masses, moltes de les quals amb més de 50 anys d'història, així com la seva institució encarregada de canalitzar la solidaritat de tots els pobles del món envers aquest exemple de revolució "dels humils, pels humils i amb els humils", el Instituto Cubano de Amistad con los Pueblos (ICAP.)

Fundada esperança

Ens ha semblat que, des de la més absoluta humilitat, el títol de l’obra basada en un magnífic compendi de discursos, conferències i articles de l’Historiador de la Ciutat de L’Havana, doctor Eusebio Leal Spengler, era el que millor definia el significat d’aquest escrit. Certament, tal com exposa l’autor en alguns dels seus capítols, l’origen i desenvolupament de Cuba com a nació i de la cubanía, entesa com a forma i expressió de les múltiples manifestacions polítiques, econòmiques, socials i culturals que han anat configurant al llarg de la seva particular història la singularitat cubana, no es pot comprendre sense la perspectiva de les seves figures més prominents. Alhora, no podem concebre Félix Varela si no és de la mà de prohoms com José de Hechavarría o José de la Luz y Caballero. Igualment, com podríem situar el camí que José Martí traça inevitablement per a Cuba i Llatinoamèrica sense l’estela de personalitats com el mateix Simón Bolívar, José María Heredia, Antonio Maceo y Máximo Gómez. Tampoc Fidel Castro caminava sol. No és difícil recordar l’estela d’Ernesto Che Guevara, Raúl Castro i Camilo Cienfuegos, el record del fills d’Artemisa que arriscaren les seves vides al Moncada, l’empenta dels homes del Llano i la força de la raó del gran Emilio Roig de Leuchsenring.

Més lluny, evoquem el mite d’un Nelson Mandela qui, en la seva lluita inesgotable per la llibertat i la fi de l’Apartheid a Sud-àfrica, anava de la mà de Fidel. Recordem la figura d’Amílcar Cabral  i la descolonització de Guinea –Bissau i, com no, la lluita antiimperialista a l’Amèrica Llatina. L’eradicació de l’analfabetisme a la Veneçuela Bolivariana d’Hugo Chávez després de la seva consecució a Cuba 44 anys després. La reforma agrària del poble de Bolívia, amb Evo Morales al capdavant i la negativa d’assumir l’estafa del deute extern d’Equador, promoguda per Rafael Correa. La continuada solidaritat cubana, malgrat les dificultats pròpies, amb el poble germà d’Haití enfront l’oblit del món ric que, un cop passat el cicló mediàtic, viu únicament preocupat per seguir sent-ho. La literatura de l’estimadíssim Gabriel García Márquez, la música del gran Silvio Rodríguez i la pintura del també íntim amic de Fidel, l’enyorat Oswaldo Guayasamín. El mateix Eusebio Leal, amb el seu meravellós projecte de revitalització integral de La Habana Vieja auspiciat per la Oficina de l’Historiador.

I un poble sencer, el de Cuba, juntament amb les classes populars d’Amèrica Llatina i del món sencer. Fundada esperança. Gràcies Comandante. Felicitats.

50 aniversari de Playa Girón

Aquests dies són d'especial importància a l'illa de Cuba. Se celebra el 50 aniversari tan de la proclamació socialista de la revolució cubana com de la victòria de Playa Girón. Totes les celebracions que commemoraran aquestes gestes tindran ressò arreu del país i en molts altres indrets del planeta. Es té també la vista posada en el VI Congrés del Partit Comunista de Cuba (PCC) que, just en el moment de la publicació d’aquest escrit, està tenint lloc i es preveu s’allargui durant els dies 16 a 19 d'abril de 2011. Serà d'una extraordinària importància per al futur de la revolució, ja que es portaran a terme reestructuracions per continuar construint el socialisme.

Parlem d'un socialisme autòcton, que no va néixer de les files de l'exèrcit soviètic després de la II guerra mundial. Ho va fer en el si de les guerrilles que lluitaven contra la tirania del dictador Fulgencio Batista, continuant el camí traçat, 2 anys més tard, derrotant l'imperialisme nord-americà a les platges de la Ciénaga de Zapata.

Aquells dies d'abril de 1961 ja era evident que la Central d’Intel·ligència Americana (CIA) estava preparant una invasió contra Cuba. La qüestió era saber on i quan. El dia 15, avions de la contra amb insignes de l'exèrcit cubà van bombardejar els aeroports de l'Havana, San Antonio de los Baños i Santiago de Cuba, provocant 7 morts. L'endemà, durant l'enterrament de les víctimes, el comandant Fidel Castro va proclamar el caràcter socialista de la revolució cubana i posà el país en alerta màxima davant de la suposada immediatesa de la invasió. En un sol dia, el 17 d'abril de 1961, la brigada 2506 amb 1500 homes armats per la CIA i amb l'ajut d'armament pesant (avions, vaixells, tancs), desembarcaren a la Bahía de Cochinos. La brigada estava formada per militars de l’antic règim, terratinents i els sectors més reaccionaris de l’església, entre d’altres grups summament interessats, per òbvies raons, a fer caure la jove revolució. Tots ells, que partiren de la Nicaragua de Somoza, s'havien entrenat a Centreamèrica sota les ordres de l'agència nord-americana. L'objectiu era conquerir un cap de platja i mantenir-lo durant 3 dies, per després proclamar un govern provisional que fos reconegut per la Organització d’Estats Americans (OEA) i pel conjunt de l’anomenada comunitat internacional. D'aquesta manera els Estats Units tindrien l’excusa perfecta per abordar una intervenció directa que hauria de garantir l’èxit de la contrarevolució. Fins aleshores la operació havia estat conduïda en “secret” personalment pel president Kennedy. Però, quan la brigada invasora va tocar terra es va topar grups de milicians revolucionaris que van poder retenir-la fins que l'exèrcit, amb Fidel Castro al capdavant, intervingués decisivament. En 66 hores es va avortar completament la invasió, fent 1200 presoners.

El poble cubà s'oferia voluntari per defensar la revolució, tot el contrari del que pretenia la CIA, que creia en la insurrecció popular contra Castro. 50 anys després, Cuba, continua defensant els mateixos principis, i aquest VI congrés del PCC ha de servir per preservar-los i adaptar-los al context i necessitats actuals.

Felicitats al poble de Cuba per l'aniversari d'aquestes gestes!

Playa Girón: VICTORIA DEL SOCIALISME!

50 aniversari de la proclamació del caràcter socialista de la revolució

Extret de cubadebate.cu