Fundada esperança

Ens ha semblat que, des de la més absoluta humilitat, el títol de l’obra basada en un magnífic compendi de discursos, conferències i articles de l’Historiador de la Ciutat de L’Havana, doctor Eusebio Leal Spengler, era el que millor definia el significat d’aquest escrit. Certament, tal com exposa l’autor en alguns dels seus capítols, l’origen i desenvolupament de Cuba com a nació i de la cubanía, entesa com a forma i expressió de les múltiples manifestacions polítiques, econòmiques, socials i culturals que han anat configurant al llarg de la seva particular història la singularitat cubana, no es pot comprendre sense la perspectiva de les seves figures més prominents. Alhora, no podem concebre Félix Varela si no és de la mà de prohoms com José de Hechavarría o José de la Luz y Caballero. Igualment, com podríem situar el camí que José Martí traça inevitablement per a Cuba i Llatinoamèrica sense l’estela de personalitats com el mateix Simón Bolívar, José María Heredia, Antonio Maceo y Máximo Gómez. Tampoc Fidel Castro caminava sol. No és difícil recordar l’estela d’Ernesto Che Guevara, Raúl Castro i Camilo Cienfuegos, el record del fills d’Artemisa que arriscaren les seves vides al Moncada, l’empenta dels homes del Llano i la força de la raó del gran Emilio Roig de Leuchsenring.

Més lluny, evoquem el mite d’un Nelson Mandela qui, en la seva lluita inesgotable per la llibertat i la fi de l’Apartheid a Sud-àfrica, anava de la mà de Fidel. Recordem la figura d’Amílcar Cabral  i la descolonització de Guinea –Bissau i, com no, la lluita antiimperialista a l’Amèrica Llatina. L’eradicació de l’analfabetisme a la Veneçuela Bolivariana d’Hugo Chávez després de la seva consecució a Cuba 44 anys després. La reforma agrària del poble de Bolívia, amb Evo Morales al capdavant i la negativa d’assumir l’estafa del deute extern d’Equador, promoguda per Rafael Correa. La continuada solidaritat cubana, malgrat les dificultats pròpies, amb el poble germà d’Haití enfront l’oblit del món ric que, un cop passat el cicló mediàtic, viu únicament preocupat per seguir sent-ho. La literatura de l’estimadíssim Gabriel García Márquez, la música del gran Silvio Rodríguez i la pintura del també íntim amic de Fidel, l’enyorat Oswaldo Guayasamín. El mateix Eusebio Leal, amb el seu meravellós projecte de revitalització integral de La Habana Vieja auspiciat per la Oficina de l’Historiador.

I un poble sencer, el de Cuba, juntament amb les classes populars d’Amèrica Llatina i del món sencer. Fundada esperança. Gràcies Comandante. Felicitats.