És hora de concloure el relat d’una visita que, res més lluny de pretendre d’abarcar tota la vessant social de l’obra de la Oficina del Historiador, però amb l’humil desig d’haver contribuït a despertar-ne l’interès, ens va descobrir multitud d’espais recuperats integralment. Més enllà de la pedra i la memòria història, hi ha un compromís social sense el qual no podríem imaginar la Hermandad de Tejedoras y Bordadoras de Belén, programa de cooperació entre la Oficina del Historiador i el Programa de les Nacions Unides per al Desenvolupament (PNUD) que ha assolit durant els més de 10 anys d’història recuperar d’una banda l’ofici del bordat artístic i, de l’altra, guanyar una via d’ingressos estables per a persones desocupades, principalment dones d’edat avançada. Tampoc seria possible visitar el Centro de Atención al Adulto Mayor, en el marc del recorregut pel Proyecto de Conservación y Labor Social, que entre d’altres ofereix la Agencia de Viajes San Cristóbal, per tot seguit arribar al Centro de Rehabilitación Geriátrica Santiago Ramón y Cajal, on en un tranquil i fresc pati interior les persones que l’habiten conversen, riuen i conviuen en un harmoniós entorn envoltats de pintures i obres d’art. Una inscripció d’elaboració pròpia penjada en una de les parets capta la nostra atenció, “desde el rostro a la fuente”, en el seu afany per “recomponer el alma y la dignidad”.
Un edifici marca, al nostre entendre, el valor del que és i podria no haver estat, la Oficina del Historiador de la Ciudad, el Colegio Universitario San Gerónimo de La Habana, situat just darrere de l’antic Palacio de los Capitanes Generales i actual Museo de la Ciudad, que avui fa les funcions d’escola taller de la OHCH i en el que podem observar la cara de “falsa modernitat”, amb la cuirassa vidriada de part del seu entorn, que s’ha mantingut perquè els havaners, i els viatgers, no oblidin la no tan llunyana història d’afany constructor, o més aviat podríem dir destructor, del govern neocolonial dels anys 50, que pretenia convertir, com ha passat en la majoria de ciutats antigues del món, un cas proper és Barcelona, en un compendi d’edificis “moderns” i vies amples per facilitar les comunicacions a costa de destruir el patrimoni nacional.
Un patrimoni que el poble cubà, en el seu afany per guanyar una emancipació nacional i social que té mil cares, de la mà la revolució encapçalada per Fidel Castro Ruz i de grans personatges de la seva història com Emilio Roig de Leuchsenring i Eusebio Leal Spengler, pare i genial deixeble de la Oficina del Historiador respectivament, ha aconseguit preservar i revertir en benefici de les persones que tenen la gran sort de disfrutar-lo. Perquè, què és un poble sense història?
No comments:
Post a Comment