![]() |
| Imatge del film Habanastation, de Ian Padrón. Presa de latidosdecuba.blogspot.com |
Cuba i en particular la seva capital, l'Havana, poden presumir de ser dels primers llocs de Llatinoamèrica on va arribar la novetat revolucionària del setè art, en data tan primerenca com 1897. Però no va ser fins el 1951, amb la creació de la Sociedad Cultural Nuestro Tiempo, i en particular després de la revolució de gener de 1959, mitjançant el Instituto Cubano del Arte e Industria Cinematográficos (ICAIC), creat i dirigit des d’aleshores per les personalitats més destacades del cinema cubà, com Julio García Espinosa, Tomás Gutiérrez Alea (director de l'imprescindible clàssic del cel·luloide Fresa y Chocolate, 1993) Alfredo Guevara i José Massip, amb la proposta de fer un nou cinema crític i problemàtic que es convertís, en paraules del mateix Guevara, en "el més poderós i suggestiu mitjà d'expressió artística, i el més directe i estès vehicle d'educació i popularització de les idees."
Més enllà de l'evolució històrica de l'art cinematogràfic a Cuba, fins a esdevenir un dels més referenciats i projectats internacionalment d'Amèrica Llatina, gaudint fins i tot d'un Festival Internacional del Nuevo Cine Latinoamericano, que té lloc cada mes de desembre a l'Havana, aquest s’ha convertit en element imprescindible per aquell viatger que vulgui aprofundir en el coneixement d'aquest meravellós país caribeny i, en particular, en la percepció de les seves complexitats i contradiccions que, com en totes les societats i cultures del planeta, també s'expressen a diari a Cuba. Potser, més que cap altre mitjà d'expressió cultural, entre els molts que han estat causa i conseqüència alhora de tenir un dels pobles més cultes del món, el cinema cubà ha estat capaç de projectar amb gran precisió i detall les extraordinàries peculiaritats i especificitats de la seva gent adoptant sempre una mirada crítica de la realitat, quelcom molt propi d’una democràcia madura. Així és, amb gran mestria, en el cas de Habanastation, a través d'una història centrada en la relació entre 2 nens amb unes realitats tant distants però també amb tant per compartir. "I els nens" que en paraules de l'escriptor segovià Andrés Sorel, profund amant de Cuba y de llur causa, són "els que juguen, els que caminen de tornada de les escoles a casa... Els nens potser segueixin oferint la millor imatge de Cuba." Els mateixos als qui de forma tan hàbil i emotiva homenatja Ian Padrón en la seva magnífica obra, de la mateixa manera que feu son pare amb el tan estimat personatge, entre nens i també adults, de Elpidio Valdés. Aquells nens que durant aquests primers dies de setembre han tingut la sort de gaudir de tot això i molt més a la bonica i agradable ciutat de Las Tunas.

No comments:
Post a Comment